La setmana tràgica. Ultima hora (Antoni Serra)

Este viejo malsofrit, que como ustedes saben es un devoto (no eclesiástico, atxisssl) de la literatura portuguesa (¿ver­dad que tú lo sabes, amigo Perfe?), no ha­bía leído a Gonçalo M. Tavares y ahora, gracias a la traducción del poeta Antoni Xumet, lo he descubierto a través de su li­bro de relatos Histories falses (El Gall Edi­tor. Col·lecció El Cabàs. Pollença, 2015). La obra me ha apasionado, ¿por qué negar­lo?, y la nota inicial del mismo Tavares es toda una premonición: «... tenia curiositat per entendre la manera con la ficció -ver­semblant o no tant- es pot recolzar lleuge­rament sobre un fragment de la veritat fins el punt on tot es mescla i es torna uni­forme».

Nueve son las historias narradas por Ta­vares y, si he de ser sincero, no sería ca­paz de elegir una de ellas, pues todas en su conjunto crean un clima literario ex­cepcional. Quizás porque, como señala en su primera historia, «Ies dones com els déus: mai no es cansen de l’amor» o qui­zás, ¿quién lo duda?, porque «tots els ti­rans tenen el mateix nom».

Es una obra que deben leer ustedes, amigos míos, y no tan solo porque pue­den llegar a la misma conclusión rápida del mismo autor («tot és el mateix, bé i mal s’assemblen», según Aurius Anaxos en la historia, sexta, tavaresiana), sino porque en ella está la esencia creativa e independiente (y atrevida) de la narrativa. Tiene fuerza, dignidad, pasión... o sea, por fortuna es la antiesencia del bestselleris- mo ramplón.

Les dejo con esta breve (¿por qué no?) magistral cita:

«Dels filòsofs i deis poetes es coneix poc; malgrat tot, una certesa: no són com els altres, no canvien.»

Antoni Serra, Ultima Hora (27/12/2015)