Moltes coses m’han sobtat d’aquestes belles pàgines, ja antigues (foren escrites, ni més ni pus, l’any 1899, el proper juliol farà exactament cent vint anys), però sobretot tan distants de la nostra manera de ser i de viure avui. Sembla que n’hagin passat molts més, quan comparam l’estil de vida d’aleshores i el nostre. Han canviat tant els temps, les maneres de fer i de ser, ha canviat tant el mateix paisatge que ells pogueren contemplar mentre feien el seu periple mariner! Sobretot, han canviat els valors que els mogueren en el seu caminar i mouen ara el nostre! És per això que consider que el relat que tenim la gràcia de poder llegir i seguir passa a passa és qualque cosa més que una passejada per la mediterrània que banya la nostra benvolguda illa. És la crònica d’una manera d’entendre la vida. I val la pena reviure-la per tal de veure les velles coses de sempre amb els ulls amb què les veren els protagonistes. Val la pena cercar els valors que s’amaguen sota la prosa nítida i transparent del cronista. No sols perquè avui no anam molt sobrats de valors que ens humanitzin, també perquè puguem comprovar que això que anomenam valors són l’energia que empeny la persona a caminar en una determinada direcció, talment el vent que infla les veles del llaüt en què ells naveguen. Em limitaré, però i només, a subratllar algunes d’aquestes coses, aquelles que especialment han sol·licitat la meva atenció de lector interessat. Només algunes, perquè crec que les més originals seran aquelles que cada un/cada una hi trobarà des del propi contacte amb la vida que traspala cada pàgina escrita dia rere dia fins a acabar. És la màgia de la bona literatura, que darrere els mots sap transmetre el batec de la vida, de la vida sobretot de qui escriu. Així, l’obra d’art mostra una llacor d’eternitat: el gruix d’humanitat suficient per interessar cada nova generació de lectors... fins que hi hagi lectors. |
