Aquesta és una història que parla del poder i de la culpa, però, sobretot, de la capacitat de sotmetre a un altre de forma deliberada. Un altre a qui primer s’ha lliurat a l’eternitat i després se l’ha castigat amb l’abandó, amb el no dotar d’origen ni de final i, potser, ni tan sols de memòria, ni de casa. Semblant a una tortura infligida per una divinitat a una altra divinitat, així ho perceben els robots i la maquinària: aquest voler ser d’or i patir el plom, aquest voler ballar sota la pluja per sentir una primera i única enrampada. Mentrestant, la carn magra tot ho mira...

Neix el setembre preolímpic de 1991 a Manlleu (Osona). A la plana hi creix. Aquest indret li fa bé però no li desaccentua les obsessions pels ovnis, el Triangle de les Bermudes i els llibres. Aquesta darrera fal·lera la porta anys més tard a Barcelona per estudiar el grau d’Estudis Literaris. No en té prou i continua amb el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Les avantguardes, la teoria feminista o Amélie Nothomb són les principals coordenades des d’on escriu Teologia poètica d’un sol ús, premi de poesia Martí Dot (2014, Viena Edicions). Amb aquest primer poemari inaugura el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic que continua en aquest segon poemari, De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, premi de poesia de Pollença (2017), on la maquinària es subordina a uns alquimistes de bata blanca. I les lectures d’Isaac Asimov, Donna Haraway, Rosi Braidotti o Palau i Fabre ressonen per tot.