El iambe grec arcaic és a l’origen de la poesia satírica. Un gènere d’invectiva, però també de comicitat i diversió en l’ambient de la festa, amb un afany de renovació que es transforma sovint en una exigència de justícia. Un gènere no exempt de risc, ja que és molt subtil la línia que separa la burla festiva de l’ofensa. El joc de paraules, la faula, la menció directa del sexe, del menjar i el vi, i altres elements molt diversos hi tenen cabuda. També el personatge mancat i pobre que, com a les rondalles, acaba per ésser el més enginyós. Una tradició que perdura i es desenvolupa en diferents línies: des de la comèdia d’Aristòfanes, la provocació dels cínics o la sàtira moralitzadora dels romans, a la novel·la picaresca, la glosa de picat o la cançó de protesta.