Antoni Despuig i Dameto Nasqué a la Ciutat de Mallorca, a la parròquia de Santa Creu, a la casa pairal dels Despuig de l’actual carrer Montenegro de Palma, un dels immobles més representatius de l’alta noblesa ciutadana. Fou el segon fill del matrimoni format pels comtes de Montenegro i Montoro, Joan Despuig i Cotoner i Maria Dameto i Sureda. L’origen de la nissaga es remunta a l’època medieval, a Occitània, seu de la casa feudal. Antoni Despuig morí a la vil·la del Vescovo, a Lucca, el 2 de maig 1813 i fou enterrat en els dies posteriors a la catedral de Sant Martí, sota una senzilla llosa, on hi romangué cent vuitanta anys.

Enguany s’han complit dues centúries de l’òbit d’Antoni Despuig i Dameto (1745-1813), qui per molts motius ha passat a formar part de la primera línia de personalitats il·lustres de la nostra llarga i entrebancada història. Llegir i repassar la literatura de l’època o capbussar-se en els seus diaris i cartes ens mostra un personatge complex, actiu, viatger i amb grans perspectives que arribà a viure en primera persona alguns dels episodis més transcendents de les difícils conjuntures europees del tombant del segle xviii i primers compassos del xix. Tot i la seva projecció fora de la nostra geografia, el seu llegat cultural, artístic, arqueològic i geogràfic és per a Mallorca fonamental.
Alguns estudis apunten, però, que el cardenal freturà d’una sòlida formació intel·lectual inicial (opinió que compartim en bona part), especialment per les vacil·lacions de joventut i per no ser amo del seu propi destí –fet determinat per la tradició nobiliària–.